 |
|
|
« Vilacasas
és, segurament, uns dels artistes catalans que millor
ha sabut absorbir, digerir i interpretar tots els ismes
dels quals ha sigut contemporani. El seu evident postimpressionisme,
desprès de la seva primera estada a París, està
ple d’al-lusions cultes i presenta una veritable factura
d’anàlisi que va més enllà del pur
afany imitatiu. El gust per les reinterpretacions dels estils,
tot oferint lectures profundes sobre el que els altres han fet,
l’allunyen del que podria haver estat pur manierisme. Les
intel.ligents mixtures entre tendències, barrejant neoimpressionisme
i expressionisme abstacte, o fins i tot registres naïfs,
per exemple, li faciliten el camí que l’ha menat
a la trobada d’un estil personal i definitiu, des del tatxisme
a l’informalisme, fins arribar a la pintura matèrica,
la gestual i retrobar-se amb l’espacialisme. Un camí
que és incipient a les acaballes dels cinquanta, fa eclosió
els seixanta i madura els setanta.
A tot isme s’apropa, però de tots ells s’allunya.
(...) Vilacasas suma, a tot allò que les neoavantguardes
li proporcionen formalment, el que de la vida i la societat
li està oferint. La seva resposta : una imatge
d’arrelament, d’identitat, d’allà on som.
Veur’ns des del mateix lloc que ens indicava Saint-Exupery,
des de l’asteroide B 612 és el que sempre ha volgut
mostrar-nos en Joan Vila Casas. »
Ana Fernandez Alvarez, Quadern,
juny 2002 |
|
| |
|
|
|
|
